La Fundació Trinidad Alfonso ha rebut hui la visita dels sis esportistes del Projecte FER que, fa a penes un mes, es van convertir en medallistes durant els Jocs Paralímpics de Tòquio. Héctor Catalá, Kim López, Ricardo Ten, Miriam Martínez, Héctor Cabrera i Iván José Cano Blanco (este va ser l’ordre cronològic en què van arribar els podis) han compartit amb Juan Miguel Gómez, director de la Fundació, els èxits aconseguits en la capital nipona, i han expressat el desig i la intenció de repetir estes conquestes dins de tres anys, als Jocs de París 2024.
Durant l’acte d’homenatge, els sis esportistes han rememorat i rescatat les sensacions experimentades a Tòquio. Tots han coincidit a assenyalar els èxits que han aconseguit com a “especials i emotius” després de la incertesa i el sofriment que els va generar la crisi sanitària de la COVID-19. I tots han agraït el suport econòmic i moral rebut des de la Fundació Trinidad Alfonso i des del Projecte FER en estos temps tan complicats. Tot i que van repetir que van ser uns Jocs atípics per les restriccions, només el fet que s’hagen celebrat ja era un motiu d’alegria. A més, la consecució d’una medalla els va convertir en inoblidables.
El director de la Fundació Trinidad Alfonso va transmetre l’enhorabona a tots els medallistes. “Este tipus d’alegries dona sentit al que fem en la Fundació. Sabíem que ens faríeu vibrar i que tornaríeu de Tòquio amb un botí molt important. En podien ser quatre, sis o, sent molt optimistes, fins a 8. Al final, n’han sigut sis, que és un balanç magnífic i ratifica que la Comunitat Valenciana és un dels territoris més forts de tota Espanya pel que fa a l’esport adaptat. El president de la Fundació, Juan Roig, està molt content de la vostra actuació, està perfectament informat i vos trasllada un missatge de felicitació. Això sí, de cara a París 2024, no vol solament que repetiu presència, sinó que vol que repetiu medalla en 2024. Així que anem a totes en el nou cicle olímpic per a continuar fent més gran el Projecte FER i, per extensió, l’esport valencià”, va expressar Juan Miguel Gómez.
L’acte, en el qual també estava present Gabriel Melis, director tècnic de la Federació d’Esports Adaptats de la Comunitat Valenciana, va finalitzar amb la projecció d’un emotiu vídeo i amb l’entrega, per part de Juan Miguel Gómez, d’una sèrie d’obsequis als esportistes. En concret, uns quadres personalitzats que recollien els millors moments viscuts pels esportistes a Tòquio.
Així s’han expressat els sis esportistes:
Héctor Catalá: “Vaig acabar la prova completament esgotat, però encara disfrute de recordar-ho. Ara estic pensant ja en nous reptes. Després dels Jocs el meu rendiment ha caigut un poc, però no em canse d’això i ja pense a aconseguir més coses. Jo disfrute molt. Això és la meua vida. No sé m’està fent llarga la temporada i espere estar dalt del podi en el Mundial de novembre”.
Kim López: “El fet d’estar aïllats a la Vila Olímpica, sense poder eixir, sense tindre més contacte que amb la delegació espanyola, ha fet que siguem una pinya. Ha eixit un grup molt cohesionat i hem sumat tots per a buscar el mateix objectiu. En l’aspecte personal, ho vaig dir i ho continue dient, estic capacitat per a llançar el pes més de 18 metres i continuaré treballant perquè m’isca en una gran competició. La meua idea era operar-me del genoll només tornar de Tòquio, però no ho faré, ara em trobe molt bé i no convé estar sis mesos parat”.
Ricardo Ten: “Una medalla compartida com la que vaig aconseguir a Tòquio sap molt bé. Té molt de responsabilitat compartida, perquè si falles no t’estàs decebent tu mateix, sinó que hi ha un equip darrere, uns companys que han donat el màxim i altres que s’han quedat sense poder anar. Ara intentarem arribar a París. Cada any que passa és més complicat, però és veritat que des que vaig canviar d’esport he continuat millorant i per això tinc confiança en mi mateix, almenys ho intentaré”
Miriam Martínez: “Ho vaig passar molt malament els dies previs. La meua malaltia va tornar a aparéixer just després de la inauguració dels Jocs Paralímpics i pensava que no seria capaç de competir. El dia anterior, Kim i Héctor m’estaven ajudant, fins i tot, a alçar-me. Vam fer una simulació al gimnàs i pensava que seria complicat llançar. Durant la competició no vaig voler ni mirar els meus rivals, no volia saber res fins al final. Havia arribat a llançar 11 metres en els entrenaments, per això vull tornar prompte a una gran competició i anar a totes”
Héctor Cabrera: “Ha sigut l’any més dur de la meua vida. He lluitat contra una lesió molt greu i a contrarellotge per a arribar als Jocs Paralímpics. Un mes abans de Tòquio vaig dir al meu entrenador que em deixava l’esport. No tenia confiança en mi i en les meues possibilitats. He hagut de tirar de cap i, gràcies a això, a Tòquio vaig traure la meua millor versió”.
Iván Cano: “Vaig arribar als Jocs i vaig saltar més que en tota la temporada. L’estadi, la motivació d’estar en una competició d’este calibre. Vull lluitar amb els millors i guanyar l’or als Jocs de París”.
